L'assumpció de Maria en l'obra Vita Christi

L'assumpció de la Mare de Déu al cel en cos i ànima fou un tema molt difós al llarg de tota l’edat mitjana: multitud d’autors de tota mena elaboraren texts en què tractaren dels darrers moments de la vida de Maria. L’origen d’aquesta devoció el trobem en els primers segles del Cristianisme. Era comú recordar els màrtirs amb la commemoració del dia específic en què havien entrat en la glòria, és a dir, la seua mort; per aquest motiu es cregué necessari dedicar també un dia al «naixement al cel» de la Mare de Déu, la devoció de la qual anava en augment de forma gradual. Tanmateix, ni el Nou Testament ni la tradició evangèlica deien res respecte als últims moments de la vida de Maria. L’aparició a partir dels segles IV i V de texts apòcrifs que tractaven sobre el trànsit i l’ascens al cel en cos i ànima de la Mare de Déu ajudà a paliar aquesta mancança. La festa fou establida per l’emperador Maurici (582-602) el 15 d’agost, aprofitant alguna celebració pagana relacionada amb el descans de la terra entre la collita del cereal i la verema. Aquesta festivitat es generalitzà al segle VIII i s’estengué per l’Occident: l’acceptació i la devoció que adquirí es palesa en l’ús prolífic i abundant d’aquest tema en la literatura i l’art medieval, sobretot a partir dels segles XII i XIII. En aquest sentit, sense anar més lluny, entre els escriptors hispànics medievals que dedicaren una major atenció a aquesta temàtica trobem a Alfons X el Savi, Juan Manuel, Ramon Llull, Francesc Eiximenis, sant Vicent Ferrer o Isabel de Villena. Cadascun d’aquests autors, a més a més, tractà l’assumpció de forma diferent, ja fóra des de la lírica, la narrativa, la teologia o l’homilètica. Sense oblidar la fortuna que tingueren la dormició i l’assumpció de la Mare de Déu en la dramatúrgia medieval arreu d’Europa. I, en aquest cas, el català és un àmbit privilegiat, amb un drama litúrgic (el de Santa Maria de l’Estany) i tres drames religiosos (els de Tarragona, València i Elx) conservats. La intenció d’aquest treball és analitzar el tractament de l’assumpció en els últims capítols la la Vita Christi de sor Isabel de Villena en relació amb la tradició i amb el context literari català de l’època, en concret amb dues obres molt properes cronològicament i argumental, la Vita Christi de Francesc Eiximenis i el Misteri assumpcionista de València.

Biografia

Isabel de Villena va nàixer a Valéncia a 1430, va ser la filla il·legítima de Enrique de Villena, el seu pare era un poeta i prosista de la noblesa que va escriure, entre altres obres, l'Arte de trovar (1433), va ser educada per la seua tia, la reina Maria, esposa d'Alfonso V d'Aragó,durant la seva infantesa va viure a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven Alfons el Magnànim.L'any 1445, quan només tenia 15 anys, va entrar voluntàriament al convent de la Santíssima Trinitat de les Clarisses de València, fundat per la reina Maria poc temps abans. Va ser aleshores quan va canviar el seu nom pel d'Isabel. Sor Isabel de Villena va viure una vida de profunda pietat reclosa com a monja clarissa. La seva estreta relació amb la reina Maria va propiciar que disposés d'un espai privat dins del convent per passar les seves hores de retir com una religiosa més. L'any 1463 va ser nomenada abadessa, càrrec que va exercir durant la resta de la seva vida amb gran eficàcia i responsabilitat. Se sap que es va preocupar d'acabar les obres d'aquell convent i que va lluitar per seguir de ben a prop la pietat i l'espiritualitat de les religioses segons les normes marcades per Santa Clara .Durant la seva vida religiosa, Isabel es va guanyar fama de santedat i va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seva altura intel·lectual. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d'una epidèmia que assolà València l'any 1490.

De Villena s'ha conservat una única obra que li ha valgut un reconeixement universal, laVita Christi, va veure la llum per primera vegada a València el 1497, en edició d'Aldonça de Montsoriu, l'abadessa que la va substituir en el càrrec. Poc se sap d'altres obres, però es diu que va escriure diversos tractats i una obra mística, l'Speculum Animae, l'última notícia de la qual data del 1761, però que avui roman perduda. En tot cas la dedicació a les lletres de l'autora no és gaire freqüent en la seva època i sens dubte s'ha d'emmarcar dins l'esplendor cultural de la València del segle XV. Es creu també que Isabel va tenir ocasió de compartir les seves idees literàries amb Jaume Roig, que aleshores exercia de metge del mateix convent, i alguns estudiosos han volgut veure en la Vita Christi una resposta a la misogínia de l'autor del Spill. D'altres escriptors i traductors de l'època l'esmenten o li dediquen les seves obres, com ara Miquel Pérez, que li dedica la traducció de la Imitació de Jesuchrist, la qual cosa dóna idea del seu prestigi entre els autors que l'envoltaren.

Monestir de la Santíssima Trinitat

El Monestir de la Trinitat o també el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat està situa a la vora del riu Túria al seu pas per la ciutat de València, l'Horta, al País Valencià. És el conjunt conventual més antic de la ciutat que resta habitat, i té gran importància històrica i artística, tant per l'art moble que conserva com per la seua arquitectura.

El va fundar la reina Maria de Castella, que hi està enterrada. També té importància cultural, perquè durant el Segle d'Or Isabel de Villena fou abadessa i Jaume Roig era el metge del convent.

Se situa paral·lela a la galeria sud del claustre, amb la capçalera orientada al carrer Alboraia. Segueix el model del gòtic català de nauúnica, amb cinc trams, capelles entre els contraforts i la capçalera poligonal. Es cobreix amb voltes de creueria de pedra tallada. Lesclaus de volta, les mènsules i nervis conserven perfectament la policromia original. La clau de l'absis té una representació de la Trinitat, a partir de les claus, als nervis hi han dracs pintats amb les boques obertes.

Aquesta policromia s'ha conservat pel posterior recobriment barroc de voltes tabicades de canó amb llunetes. La nova volta està situada més baixa que la gòtica, per això s'hi pot observar. També les voltes de les capelles laterals foren rebaixades per a permetre la cabuda d'una tribuna a la qual s'accedeix per cor alt.

La renovació barroca feta al finals del segle XVII, 1695-1700, representaria l'últim estadi del decorativisme barroc del segle XVII, ja que fa un ús mesurat de la fullaraca i deixant parts del mur buit de decoració, només amb el blanc del guix. Destaca la finestra del cor, molt ornamentada, flanquejada per estípits que recorden als que realitzà Francisco Padilla a Sant Doménec.

El retaule és neoclàssic, posterior a la Guerra del Francés. Als dos trams finals dels peus de l'església se situen els dos cors, l'alt i el baix. El cor alt descansa sobre una volta de creueria recolzada sobre mènsules motllurades. Per estar els cors als peus de l'església, l'entrada al temple es fa des de la portada lateral, orientada al sud.

L'entrada al monestir es realitza pels accessos que donen al riu, després de travessar el pati, anteriorment un claustre, se situa la portada principal d'accés al temple. Aquesta es configura per pinacles que flanquegen nou arquivoltes que es recullen en un arc conopial amb cardines i rematat per una macolla o creu, molt semblant a les portades de la Llotja de la mateixa ciutat. Al timpà de la porta hi ha un tondo de ceràmica (l'original es custodia al Museu de Ceràmica, aquest és una reproducció) atribuït per Tormo a Della Robbia, però actualment l'autoria recau al taller dels Buglioni.

Vita Christi

Vita Christi és una narració sobre la vida de Jesucrist escrita amb el propòsit d'il·lustrar les monges del seu convent. La seva originalitat rau en el fet que l'autora és capaç d'omplir-la amb la seva prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení. Així, el que havia de ser una vida de Crist esdevé en les seves mans la vida de la Mare de Déu: el llibre comença i acaba amb el naixement de la Verge i la seva assumpció al cel. Molt probablement coneixeria la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, que va tenir una àmpli èxit i difusió, però va marcar la seva obra amb uns trets originals, entre d'altres elements inspirant-se en els evangelis apòcrifs i en els evangelis gnòstics, que es varen escriure en els dos primers segles del cristianisme per prohibir-se poc després.

Benvinguts al meu blog

Trobar informació sobre aquesta escriptora pot resultar complicat, aquest blog presenta una recopilació d'informació sobre la reconeguda escriptora tant com la seua biografia com les repercucions de la seua única obra conservada Vita Christi, així com una petita introducció de les característiques de la época en la que va viure.