L'assumpció de Maria en l'obra Vita Christi

L'assumpció de la Mare de Déu al cel en cos i ànima fou un tema molt difós al llarg de tota l’edat mitjana: multitud d’autors de tota mena elaboraren texts en què tractaren dels darrers moments de la vida de Maria. L’origen d’aquesta devoció el trobem en els primers segles del Cristianisme. Era comú recordar els màrtirs amb la commemoració del dia específic en què havien entrat en la glòria, és a dir, la seua mort; per aquest motiu es cregué necessari dedicar també un dia al «naixement al cel» de la Mare de Déu, la devoció de la qual anava en augment de forma gradual. Tanmateix, ni el Nou Testament ni la tradició evangèlica deien res respecte als últims moments de la vida de Maria. L’aparició a partir dels segles IV i V de texts apòcrifs que tractaven sobre el trànsit i l’ascens al cel en cos i ànima de la Mare de Déu ajudà a paliar aquesta mancança. La festa fou establida per l’emperador Maurici (582-602) el 15 d’agost, aprofitant alguna celebració pagana relacionada amb el descans de la terra entre la collita del cereal i la verema. Aquesta festivitat es generalitzà al segle VIII i s’estengué per l’Occident: l’acceptació i la devoció que adquirí es palesa en l’ús prolífic i abundant d’aquest tema en la literatura i l’art medieval, sobretot a partir dels segles XII i XIII. En aquest sentit, sense anar més lluny, entre els escriptors hispànics medievals que dedicaren una major atenció a aquesta temàtica trobem a Alfons X el Savi, Juan Manuel, Ramon Llull, Francesc Eiximenis, sant Vicent Ferrer o Isabel de Villena. Cadascun d’aquests autors, a més a més, tractà l’assumpció de forma diferent, ja fóra des de la lírica, la narrativa, la teologia o l’homilètica. Sense oblidar la fortuna que tingueren la dormició i l’assumpció de la Mare de Déu en la dramatúrgia medieval arreu d’Europa. I, en aquest cas, el català és un àmbit privilegiat, amb un drama litúrgic (el de Santa Maria de l’Estany) i tres drames religiosos (els de Tarragona, València i Elx) conservats. La intenció d’aquest treball és analitzar el tractament de l’assumpció en els últims capítols la la Vita Christi de sor Isabel de Villena en relació amb la tradició i amb el context literari català de l’època, en concret amb dues obres molt properes cronològicament i argumental, la Vita Christi de Francesc Eiximenis i el Misteri assumpcionista de València.