Més sobre la vida de Villena

 Lionor de Villena (1430-1490), nom amb el qual coneixien a aquesta autora abans d’ingressar al segon orde franciscà, era filla natural d’Enric de Villena, conegut amb aquest nom pel títol de marqués d’aquest senyoriu que aconseguí el seu avi i del qual ell fou desposseït. Lionor fou criada a València sota la tutela de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Aquesta reina, de vida devotíssima i austera, decidí fundar un convent de monges clarisses en el ja existent monestir de la Trinitat, a l’altra banda del Túria, enfront de les torres de Serrans. Aquest monestir s’havia convertit en un centre de desordre social per a l’època: sembla ser que l’arribada de dos frares dominicans de conducta massa llicenciosa havia convertit la comunitat trinitària en un niu d’immoralitats que tenia escandalitzada la ciutat i, especialment, la reina. Després d’unes gestions entre València i Roma, el papa Eugeni IV signà el 1445 una butlla en què comunicava l’expulsió dels trinitaris i la creació en el mateix solar d’un convent de clarisses. La reina Maria es convertí en patrona d’aquest convent. Amb la creació d’aquest cenobi, la reina donava, com diu Hauf,
El convent fou ocupat per les monges del convent de Santa Clara de Gandia i ja el mateix any 1445 entraren un grup de novícies, entre les quals es trobava la nostra autora, que a partir d’aquell moment rebé el nom de sor Isabel. La primera pedra del nou convent, construcció que encara perviu, es col·locà el 9 de juliol d’aqueix mateix any. En la construcció participaren com a donants els personatges més destacats de l’època, com ara Ausiàs Marc, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, Miquel Peres, Bernat Fenollar, entre molts altres. El 1462, quatre anys després de la mort de la reina Maria, soterrada en aquest convent, sor Isabel fou elegida abadessa perpètua de la comunitat de clarisses. A partir d’aquest moment, la nostra autora es convertí en una mena de referent religiós i cultural de la València de la segona meitat del XV. Açò suposà que els personatges més influents i carismàtics d’aquella època confiaren en sor Isabel les seues preocupacions ―i les seues filles― i que els escriptors més importants buscaren la seua opinió erudita i el seu suport. Sense anar més lluny i com a exemple, l’abadessa comptà amb la confiança de Ferran el Catòlic, que ingressà la seua filla il·legítima Maria en aquesta comunitat de religioses. També professaren en el convent dones d’altres llinatges coneguts, potser no tan il·lustres, com Aldonceta Corella (germana de Joan Roís de Corella), Violant Roig (filla de Jaume Roig) o Isabel de Monpalau (germana de Violant, a qui Corella dedicà la Vida de la gloriosa santa Anna, i de Beatriu, a qui Miquel Peres dedicà la Vida de la sacratíssima Verge Maria). En opinió de Hauf, segurament i a la vista d’aquesta reproducció de la societat valenciana dins del convent, circularen de fora a dins i ―per què no?― de dins a fora obres literàries de diversa mena, cosa que confirmarien les obres que foren dedicades a l’abadessa pel bisbe Jaume Peres, per mossén Escrivà o per Miquel Peres i Bernat Fenollar.